El Renacimiento se cimienta sobre estas tendencias de finales del medievo, como bien muestra, por ejemplo, “La dama del armiño” (Leonardo da Vinci, 1490), pero ésta es también una época floreciente, de renovación, de descubrimientos, en la que se lucha por dejar atrás las supersticiones del oscuro medievo y se parte de la última época que se consideró de esplendor, la épica clásica. No obstante, es imposible de desprenderse de los 1000 años anteriores. Así que aquí también se estilaba la tez blanca del periodo anterior, pero las formas son más redondeadas, los manos y los pies pequeños, las caderas también redondeadas y, en contra de la austeridad anterior, los labios y las mejillas se visten con un poco de carmín, lo suficiente para demostrar lozanía.

El Renaixement es fonamenta sobre aquestes tendències de finals de l'edat mitjana, com bé mostra, per exemple, "La dama de l'ermini" (Leonardo da Vinci, 1490), però aquesta és també una època florent, de renovació, de descobriments, en la qual es lluita per deixar enrere les supersticions de l'fosc edat mitjana i es parteix de l'última època que es va considerar d'esplendor, l'èpica clàssica. No obstant això, és impossible de desprendre dels 1000 anys anteriors. Així que aquí també s'estilava la pell blanca de el període anterior, però les formes són més arrodonides, els mans i els peus petits, els malucs també arrodonides i, en contra de l'austeritat anterior, els llavis i les galtes es vesteixen amb una mica de carmí, prou per demostrar frescor.